miércoles, 28 de enero de 2009

ALISSA I EL PESOL ESCAPISTA

26 DE JULIOL, CAMI DE JAPO
Amb aquest titol prodieu pensar que estic a punt d`explicar una aventura erotico-festiva.
Alguns llegirieu entre linies.Em sap greu.
L`Alissa es una noia de lo mes correcte i el pesol es tant rodo i verd com ha de ser un pesol.
El primer japones en conèixer podria haber estat la Yuki, en Yashi o qui sap si el mateix capita Tanaka.
Pero no. Sentada al meu costat l`Alissa lluita contra la impertinent tasca de salvar els pesols que s`escapen deliveradament del seu plat.
Un per un , com qui fa recompte, apreta les galtes de cada boleta verda amb els palillos que fa servir per coberts.
Malgrat l`esforc i la cura que hi posa , algun espavilat acava rodant per la falda , apareixent i desapareixent entre els plecs de la manta de l`avio.
L`arribada de l`apet talla la conversa que tot just acava de comencar.
Com qui beneeix els aliments , justa les mans i fa un prec a l`hora que em mira com dient,
es hora d`endrepar.
I el gesto em recorda el primer grup d`educats nipons que he vist a l`aeroport de Helsinki.En un anar i venir de reclinacions mes o menys intenses, s'han posat a saludar els uns als altres.
Perque us feu una idea , es com si un grup de 24 congresisites es posessin a donar la ma els uns als altres sense que cap quedes sense una bona encaixada.
El matís es en aquest cas , que les sutils reberencies del grup , en odre aleatori, convertien el cordial protocol en una dansa extranya de cossos encarcarats.
Ells es despedien, pero jo tot just us saludo desde l`avió .KONICHIWA!!!!!!
L`Alissa treu l`anorak de plomes , estira la manta i es posa a dormir en l`incomode seient que patim els que viatgen en economy class.
Abans, veient que dominava el tema alpinisme, he aprofitat per pendre nota de les explicacions que m`ha fet sobre les muntanyes del japo. La informació de primera ma sempre s`agraeix.
I despres ja ha vingut la lalrga i pesada nit sobrevolant parts d`aquest planeta que sempre quedaran per descobrir.
Tinc ganes d`aterrar en un nou pais per coneixer i si la gent es la meitat d`amable que la circumstancial companya de seien o educats com el grup de helsinki, ja sera prou bo.
Fins aviat

lunes, 22 de septiembre de 2008

Bogeria, submisio i altres consequencies.

I com son ells? I com explicar-ho. D`entrada diferents. Pero com de direferents. Anem a pams. Avui he tornat a sentir el sindrome de l`escombriaire. Hem berenat una mica en el supermercat d`una gran superficie. (debilitat nostra, ja que es troba el millor producte a un bon preu). Doncs be, per dues pastes i dos iogurts ben pijos han fet servir d`envoltori 3 bosses de plastic, una petita de paper, una caixa de cartro i una darrera bossa de paper bo impres amb nances de cordill bonic. Tot plegat el tipic exces al que ja ens tenen acostumats. I un cop berenat, a cinc minuts de la compra, que fas amb tota la brossa? Busques una paperera i res, surts al carrer i res, continues caminant i ni un trist contenidor. Baixes al metro i res. Als 10 minuts comences a preguntar-te si realement n`hi han. I mires a terra i tot immaculat. Quina rabia!!!! On llencen la brossa? Que poder se la mengen? Si et despistes una mica pots acabar, com em passa a mi sovint amb el paper arrugat a la butxaca, hores i hores en el deambular per la megolopolis. Al final com que en aquest cas tal quantitat de papers i plastics demanaven fer cistella en la major brevetat, he optat per preguntar. I collons, alla mateix en un raco una perfecta caixa d`acer amb forats per deixalles de tota mena. Aixi quedem que son bastant nets i com diu la dita. No es mes net qui mes neteja si no qui menys embruta. I endressats? Quin horror. Fins i tot hi ha marques al terra del metro per entrar ordenadament. I als ascensors es col.loquen com peces del tetris per deixar lloc a mes individus com ells. I tot o posen a lloc, ho arrengleren i formen boniques composicions amb els objectes mes vanals. Com les sabatilles de l`hostal on estic ara. Llestes per rebre els peus podorencs d`algun turista que s`haura de descalcar a l`entrar a l`inmoble. El mejar al plat es endressat, la roba a les botigues de segona ma no esta apilada fent muntanyes i al mercat les fruites en formacio brillen del mateix costat. I educats? Pitjor encara. A les botigues, nomes entrar la cantarella a l`unisson de tots els empleats i amb sort alguna reberencia. I com mes cara es la botiga mes impresionant la reberencia. I si entres a una boutique exclusiva amb la teva camisa suada dels 35 graus del carrer , la camara a la ma i les xancletes, encara et fan bona cara. I parlo de Chanel, Prada... Per cert, que si entro es per lo interessant de l`interiorisme i l`arquitectura. Suposo que ho heu pillat. A mes a mes , els bolsos de Hermes els trovo una horterada. Avui mateix hem pujat als restaurants de l`hotel Gran Hyatt, on varen filamar Lost in Traslation. Luju luju. Al final hem decidit que dinar dinar no ho fairem . I no pel preu, que es mes que raonable. Declinariem la simpatica invitacio del maitre mes que res per no ser objecte de les mirades d`elegants personatges vestits a les botigues que ja sabeu. Excepcionalment ens hem creuat amb algun borde, pero son mes els que fins i tot s`apropen per ajudar si obres un mapa. I no em pregunto si quan ells venen a veure la sagrada familia reben el mateix tracte. Mes que res per que ja se la resposta. Pero tambe perque poc a poc vaig descubrint aspectes que em fan entendre un amica del seu comportament. Al capdevall, sembla que tot es pura armonia. Pero entres per la porta del darrera i comencen a sorgir els interrogants. On va a parar aquest exces de brossa? Per on canalitzen les fustracions interiors? D`on treuran la tonyina quan el mar, que es dotos, digui prou.... Hi veig molts defectes darrera d`aquesta facana.... segueixo mes tard

domingo, 21 de septiembre de 2008

KYOTO, Territori en alta definició

Es molt, es massa , es de tot. La maxima concentracio d`esdeveniments per m2. La primera impresio d`aquest pais es aclaparadora. La retina no pot capturar tanta informacio, inputs publicitaris, moviment de persones, aprofitament maxim de l`espai. Es facil distreure`s amb la mes simple tonteria. Una imatge, un comerc, un producte ben embolicat. Et deixes endur per la mes inocent ignorancia. Segurament no t`interessa el contingut, pero es que el continent es tant bonic! Basicament son uns mestres seduint al comprador. Pero alerta! "que no nos embauquen" que tot just acabem d`arribar i prou feina tenim per trobar l`andana que ens permetra pujar al tren que amb sort ens portara alla on voliem. I consti que ho dic ara que ja fa uns dies que voltem per aqui. No dire que l`inici del viatge quedi lluny, pero entre els primers dies a la tradicional Kyoto i ara, de cami cap a les muntanyes de Hokaido, han passat molts coses. Els codis electronics es varen alterar i els pols es varen oposar. Camara de video, de fotos i l`i-pod es van declarar en vaga al paradis del micro-xip. Poder varen sentir que venien a la terra promesa. Que com agil salmo de volta a la capcalera del riu tenien la pau merescuda i podien deixar de funcionar. Sigui com sigui ara contem amb un exemplar jove per la col.leccio. Una petita camara de fotos que de moment es l`unic part d`aquests desaprensius aparells peixerells. L`anecdotari del viatge pot ser interminable. Vaig a veure que puc fer per resumir. Puc parlar del plaer de tornar a viatjar en tren. Us imagineu que la Renfe cubris la major part del territori, que la puntualitat fos un fet cotidia, que els trens anessin com bales i que comprar 4 billets enllacats fos tant facil com anar al mostrador i esperar que l`eficiencia de l`empleat t`oferis les millors condicions possibles. Doncs si senyors, aixo es possible! I passa aqui , al Japo. No sabeu lo emocionant que es veure com a tan sols 4 minuts perque surti el tren, en un inici de trajecte, endressaran desordres, recolliran brossa, recolocaran el llencolet dels capcals, miraran que ningu no s`hagi deixat res , faran pujar a tota la comitiva i tot just a l`hora en punt... piiiiiiiii...... chucuchu a 300km/h cap a una altra part llunyana hi falta gent. Es clar, podeu pensar que aqui la gent es molt neta i endressada i que tot plegat no causen massa molesties. No senyor! el secret es un altre. Eren 6 persones per vago corrent a tota pastilla. I un supervisor que no deixava passar ni una. Impresionant. I a sobre passa amb tots els trens. I es que aqui hi ha mes coses que els trens que van a alta velocitat. El Japo de moment es una cosa mes que maco. Es super-entretingut. Aparcaments autonoms, automatics, robotitzats i segurament autogestionats. Waters intel.ligents, que et parlen quan entres, posen el soroll del riu per crear atmosfera i malauradament, com que no son perfectes, callen en el moment mes inoportu. Dels wc, en podria parlar molt i molt, pero com que el tema faria perdre el romanticisme del relat, ho deixare dien-vos que no he vist cap de public tant net com aquests. Els dels trens evidentment estan en el top 10 dels meus preferits. I per poder acabar de manera mes altiva, tornare al seient del tren, desde on he vist passar ciutats superpoblades, boscos espessos i badies amb l`aigua en calma amb el rerafons d`algun volca enquadrant la foto perfecta. Tot per arribar a la zona del planeta amb mes alta innivacio. Neu pols que no te res a envejar a la llunyana del Canada. Pero es clar, per desgracia per mi passa que estem a l`estiu i per molt que miri al cel el fred trigara en arribar. I que trigui , que aixo voldra dir que encara estic de vacances. Bona nit a tots , que es tard i el gelat de tinta de calamar barrejat amb el de cervesa sembla que fan estralls al delicat cos d`aquest coixet que us dedica una estona entretinguda per escriure. fins aviat P_ep!